Per uns dies el blog  no tindrà el ritme habitual. Estem actualitzant continguts. Prego que disculpeu les molèsties.

El gran Dale Carnegie deia que l’entusiasme era el poc reconegut secret de l’èxit.

La paraula entusiasme, prové del grec. ENTHEOS, està formada per “EN”, que vol dir dins, i “THEOS” que vol dir Deu. Per tant literalment la persona que te entusiasme porta a Deu dins.

L’entusiasme no es crea ni desenvolupa, és un estat d’afirmació d’un mateix. La persona entusiasta es aquella que creu en la seva capacitat de transformar les coses, que creu en ell mateix, creu en els demés,  creu en la força que te per transformar el món i la seva pròpia realitat.

L’entusiasme no s’ha de confondre amb l’optimisme, ans al contrari, és acció, transformació.

En un sopar amb el David i la Marta, comentant les darreres entrades del blog , i abundant en la busca continua del factors i oportunitats que han de permetre desenvolupar projectes de futur al Pallars, va sortir la paraula ENTUSIASME com a mínim comú denominador per l’èxit de qualssevol projecte empresarial o de qualssevol tipus.

Després de donar-hi moltes voltes, m’adono que hem viscut una època daurada, però de danyins efectes secundaris. Fent un símil antropològic, ens hem acostumat a no tenir d’anar a caçar per poder menjar cada dia. Fins no fa molt la feina ens venia sola. I ara ens n’adonem que potser no hem fet les coses prou bé. Qui no s’ha permès d’estabornir a un client que passava per allí disposat a rebre una clatellada per un producte que honestament no reunia totes les condicions per aquella relació qualitat-preu? Diria que gairebé tots. I si un dia ja no podem caçar, que?

El David, expert en l’administració de negocis i com a bon empresari, comentava que com a territori, hem de buscar aquelles coses que ens diferencien d’altres llocs, per tal de generar l’atracció necessària per que emprenedors i empreses d’arreu tinguin interès d’establir-se a la zona. Hem de buscar els nostres punts forts, i explotar-los fins que es converteixin en oportunitats.

Efectivament, hi ha projectes a la comarca tant importants com el Camp de Golf d’Esterri, que haurien de permetre que “l’ideal de la qualitat de vida Pallaresa” combinat amb incentius de localització, esdevinguessin els factors de competitivitat que fessin que una empresa de serveis dedicada a la tecnologia, per exemple, decidís fer la seva implantació al Pirineu i no al 22@.

Per que això sigui possible fan falta moltes coses, segur, però el que si cal és  començar a creure en nosaltres mateixos. El Pallars i el Pirineu en general necessiten que els seus habitats mantinguin una actitud entusiasta, d’acció, de transformació. Tal i com estan les coses hem de començar a articular el valor i el valor afegit, i saber que un no va enlloc sense l’altre. Hem d’apostar per la excel·lència. Hem de ser capaços de dissenyar les línies mestres del que volem que siguin aquestes muntanyes, i sobretot hem de ser conscients que el model present s’ha acabat, i que els monocultius bé siguin de la construcció o del turisme per si sols no tenen futur si no es en una combinació precisa de tecnologia, qualitat, diferenciació, i transversalitat entre els diferents sectors econòmics.

Hem de ser els protagonistes de la nostra pròpia pel·lícula, creure en els demés, i començar d’una vegada per totes a moldejar el nostre futur.

Oportunitats n’hi ha, més de les que  sembla.  

En la nostra opinió, sortir de la crisi depèn únicament de l’esforç col·lectiu i sobretot de l’entusiasme.

Voleu ajudar-nos a transformar el Pirineu? Qui s’apunta a l’entusiasme de muntanya?

Aquesta setmana, post de butxaca.

Molins de Rei, Màlaga, Logronyo, i Sort. Després de fer un curs que pot canviar la trajectòria professional del nostre despatx,  hem pogut fer contactes a nivell nacional i hem constatat que, com a tot arreu, la crisi apreta més o menys igual a tot arreu. Cal dir que pel que sembla al sud més que al nord.

En qualssevol cas, el denominador comú de les persones que trobem pel camí es el de mirar endavant, preparar-se per “innovar” en els productes que venim oferint, i mantenir l’esperit emprenedor més fort que mai.

La setmana passada al Blog de Marc Vidal, hi havia una analogia molt interessant de quina ha de ser l’actitud per afrontar el futur. Ell deia que, les persones veiem el vas mig ple o mig buit, però que en qualssevol cas, i en un exemple sublim de pensament lateral, la situació real és que encara es pot llençar la meitat que queda, o bé encara es pot omplir la meitat que està buida. Doncs en la nostra opinió aquesta és l’actitud que hauríem de mantenir les persones. Mirar quines són aquelles coses i feines que ens poden portar a que el nostre vas estigui ple. Emprendre! Lluitar!

És hora de buscar forats i nínxols de mercat. Hi són i els hem de trobar.

Us en recordeu de la pel·lícula “Indiana Jones y la darrera creuada”? Just en el moment en què el protagonista està a punt d’arribar a la cambra on es troba el Sant Grial, hi ha un penya-segat on aparentment no hi ha camí. En aquell moment mantenir la fe i l’autoconfiança li fan trobar el camí que estava davant seu i d’aquesta forma arriba al seu objectiu.

Com en els darrers posts, torno a citar a Carlos Barrabés, un referent de la innovació. En les seves conferències parla dels factors de l’èxit empresarial. Segons ell aquests són la barreja del coneixement,  tecnologia, disseny, i sobretot visió global.

Darrerament veiem que nombroses empreses i projectes es desenvolupen amb èxit mitjançant l’aplicació d’aquesta fantàstica combinació. (Roc-Roi, full4×4, la bruixa d’or, Embutits de Llania, Ecològica dels Pirineus, apartaments la Faiada, etc…)

Els canvis es succeeixen a una velocitat que és difícil de controlar. L’escenari ha canviat, els clients han canviat, tot està canviant.

Que hem de fer doncs per seguir endavant?

-Doncs implantar aquest model ja!

Animo a qui llegeixi aquest post a aplicar la fórmula de l’èxit de forma immediata i que aprofiti els avantatges que les noves tecnologies ofereixen per arribar al món.

M’he proposat conèixer i reconèixer  una persona clau en el desenvolupament econòmic i turístic del Pallars Sobirà. Just a tocar del nostre despatx hi tenim l’Administració de Loteria de La Bruixa d’Or que regenta el Xavier Gabriel juntament amb la seva esposa Rosa Galí.

Per entendre la importància i la transcendència de les seves accions, caldria analitzar d’una banda el pes específic  que durant molts anys han tingut i tenen els esports d’aventura a la comarca i per altra l’atracció turística que suposa la venda de loteria.

La seva determinació, iniciativa, passió, capacitat d’emprenedoria i lideratge entre altres, fan que els seus projectes es comptin per èxits.

Ràfting, loteria, comerç electrònic, etc… fan del seu model de negoci un motiu d’estudi en escoles d’Alta Direcció Empresarial.

Està clar que no n’hi ha prou amb tenir un producte, si no que hi ha d’haver un concepte que el superi, i fer que aquest traspassi els límits preestablerts.

El Carlos Barrabés, un referent de la innovació, en les seves conferències parla dels factors de l’èxit empresarial. Segons ell aquests són la barreja del coneixement,  tecnologia, disseny, i sobretot visió global.

Arquímedes va dir “doneu-me un punt de recolzament i mouré el món”. Doncs aquí en tenim un bon exemple.

Penso que en el cas que ens ocupa la precisa aplicació d’aquests conceptes ha estat el punt de recolzament que ha permès al Xavier Gabriel fer la palanca necessària per moure el món.

En aquest punt crec oportú destacar que no tot el que envolta l’entorn del Xavier Gabriel te a veure amb els negocis. La Bruixa d’Or te un component d’Acció Social que porta a terme projectes solidaris arreu d’Espanya.

L’objectiu de l’acció social de la Burixa d’Or és el de fer arribar la il·lusió que desprèn l’entorn de la Loteria entre aquelles persones que més ho necessiten.

 Les seves col·laboracions principalment amb el col·lectiu d’afectats pel síndrome de Down, i les ajudes a persones amb enfermetats inusuals de baixa prevalència, han fet que a hores d’ara s’hagi repartit felicitat en forma de tractaments experimentals a l’abast de molt pocs, organització d’events solidaris, i infinites contribucions econòmiques amb ONGS.

La solidaritat i la integració social de les persones amb dificultats són de ben segur la pota que dóna estabilitat a tot el projecte empresarial  que gira al voltant de La Bruixa d’Or.

Per entendre la dimensió de tot el projecte, cal veure que fins i tot en la faceta de l’Acció Social, el Xavier Gabriel aplica de forma intensiva els conceptes de la innovació, i la gestió empresarial amb un compromís que traspassa tots els límits.

Arribats a aquest punt, i després d’algunes converses molt interessants li vaig demanar al Xavier com podia Enginyeria Sortec, o qualssevol individu col·laborar amb els seus projectes solidaris.

La seva resposta va ser clara.

-Ajuda’m a difondre el meu missatge! La Bruixa d’Or aporta 1 Euro per cada persona que s’afegeixi a la seva causa! Aquest és el meu compromís!

Us animo a que us interesseu pels projectes que porta a terme l’Acció Social de La Bruixa d’Or, i que us impliqueu en la seva difusió, doncs és una forma ben barata de contribuir a mantenir la il·lusió de molta gent que de veritat ho necessita.

Via Facebook, afegiu-vos a “causes”.

Com ell diu, no hi ha pressa, només il·lusió. 

Llegeixo fragments del llibre “El contrato social” de Jean Jacques Rousseau, “Otra dificultad que merece atención: los sabios que quieren hablar al vulgo en su propia Iengua, en lugar de hacerlo en la de éste, no lograrán ser comprendidos”. Val a dir que no es casualitat, doncs aquest text va aparèixer en un dels darrers cursos de tècniques de parlar en públic que vaig assistir al Centre Dale Carnegie de Barcelona, i mitjançant un exercici molt entretingut, vàrem haver de defensar-lo davant dels companys. Ja m’explicareu…

En el meu cas, em passa que escolto les notícies i el que ens diuen el nostres “politics”, i caram, no entenc res de res.

Malgrat això hi ha gent que fent gala d’un poder d’anàlisi només a l’abast d’uns quants fa lectures laterals de la informació que reben, i intueixen i saben que si ens diuen blanc és que vol dir negre. Que si diuen dreta, ells van cap a l’esquerra, i així en tot.

Conec de primera ma el cas d’un taxista que va vaticinar aquest final, dos mesos després de les eleccions generals en les que va guanyar Zapatero. Sort o no, però s’ha complert.

Blogaires de referència, no paren de posar en entredit les informacions difoses a bombo i plateret per gent que en teoria cobra per garantir que el país no s’enfonsi. Quina paradoxa! Penso que els blogaires independents no cobren d’enlloc.

Es que no n’encerten ni una! Van sobre la marxa.

Ara ZP, ja sap qui mana aquí, i abans de plegar l’han deixat ben clar que ha de tenir els deures fets.

A l’altra banda el Sr. Leopoldo Abadia, amb el seu llenguatge calculadament planer és capaç de permetre que fins i tot jo comprengui a la perfecció el que està passant. Ell, mitjançant l’analogia que utilitza  amb seu poble imaginari, aviat ho tindria resolt. En el seu darrer llibre, L’hora dels sensats, parla que amb lo malament que està tot plegat, ara (bé ja fa un parell d’anys) seria l’hora d’agafar un equip de professionals especialistes (honrats i decents), independents de qualssevol partit polític, i fer-los hi un contracte de durada determinada, sense possibilitat de renovar amb un únic objectiu, treure al país del pou on està posat. Durant aquest període, dretes, esquerres, nacionalistes, i altres haurien de reflexionar sobre la  seva trajectòria, sobre si han fet bé la feina o simplement s’han dedicat a posar-se entrebancs els uns als altres i a escalfar la cadira. Acabat aquest període d’ajustament tots es mirarien el panorama amb uns altres ulls. (amb una mica de sort un cop feta la reflexió, alguns ja plegarien)

Aquesta setmana es courà definitivament la reforma laboral, i bé em sembla que per més que ens la intentin vendre com una formula que ha estat dificilíssima de trobar, el Leopoldo s’ha cansat ja d’explicar-la en les nombroses entrevistes que ha concedit als mitjans de comunicació. La reforma consistirà, con va dir Winston Churchill l’any 1940, en “Llàgrimes, suor, una mica de sang, i sobretot esforç”.

Acabo de fer un curs de fotografia de natura al Parc Nacional d’Aigüestortes.  La veritat és que el curs impartit pel fotògraf professional Oriol Alamany, ha estat una gran ocasió per agafar uns coneixements fonamentals sobre la fotografia de natura, i en general, malgrat que en una  sola jornada no es pot aprendre gran cosa, i menys si l’equip no acompanya, la progressió ja es nota. M’ha sorprès veure la importància de la professionalitat per poder copsar en u sol instant  tants i tants inputs.  Tal i com va explicar l’Oriol, la fotografia s’ha de tenir feta abans de prémer el botó. Fins i  tot molt abans. Determinar l’objectiu, preparar-se molt a fons  i conèixer l’entorn, saber quins són els moviments de la natura, dominar i saber administrar les característiques de l’equip, copsar l’ambient, olors, soroll, sensacions, i finalment, desprès de tot aquest treball d’anàlisi i meditació,  “Creck”. Tot d’una en una simple imatge en dues dimensions, el fotògraf hi ha posat la seva empremta, tota la seva passió, hi ha fet cabre l’ambient en  el que es va ser presa, la història, etc… En definitiva, si tota aquesta feina s’ha fet bé la imatge traspassa el paper i aconsegueix transmetre tot el que el fotògraf volia dir a l’observador.

Crec que com en totes les feines la passió, la preparació, la intencionalitat i l’entusiasme del professional acaben influint de forma determinant en el resultat final.

Durant la sessió de camp, vaig conèixer al Magí, un Sr. descendent d’Arbeca que viu a Barcelona. El cas és que aquest Sr. va sortir de Barcelona a les 4:00 de la matinada per assistir a aquest curs, doncs com ell am va dir és un apassionat del Pirineu.

Admeto que jo no havia estat mai al Parc. No me’n sento orgullós, ans al contrari. La joia que tenim, és espectacular. El seu valor és incalculable. En totes les reunions que tenim amb les diversos sectors econòmics de la Comarca, surt, que l’entorn natural en el que vivim és l’actiu més important amb el que comptem, i és a partir d’aquesta premissa que ens hem d’anar organitzat.

Parlant de tot i de res, el Magí em va fer notar que, vist des de fora,  per ell és molt important que el Pirineu mantingui tots els seus encants, i especificitats. Em va dir que creu que és necessari que aquest es desvinculi del “Pla de Lleida”, i comenci a pensar en horitzontal. És a dir, en clau de Vegueria.  

És evident que la realitat de cadascuna de les nostres comarques es veurà més identificada en clau de  Muntanya que en clau de Diputació, doncs les polítiques potser tindran més a veure amb el que de debò ens fa falta.

Malgrat que la Vall d’Aran sembla que no n’acabarà de formar part, el Magí em va dir que tenim d’estar molt contents de tenir i mantenir aquesta diversitat cultural que ens enriqueix a tots.  Ell estava content de poder pertànyer a un país que reconeix les especificitats de cadascú, i les respecta, que és el més important,

En la seva argumentació el Magí  destacava, per sobre de tot, el factor d’oportunitat que pot tenir pensar en clau de Pirineu en el desenvolupament i sostenibilitat de les nostres muntanyes.

Em va semblar que ara, més que mai, és hora que entre tots comencem a pensar en la fotografia de on volem que estigui el Pirineu en el futur. Esperem que el resultat que en surti sigui tant espectacular com les fotografies que fa l’Oriol Alamany.

Regant Les plantes del jardí, m’he adonat que entre elles n’hi ha una que sobreviu en un test ben inhòspit. Amb una “unça” de terra, i uns pocs centímetres quadrats, la planta sobreviu i, caram, està més maca que mai. Val a dir que per a més desgràcia seva, l’aigua l’hi arriba cada quan me’n recordo. En definitiva estem parlant d’un miracle diari. Per analogia podríem afirmar que el tot el Pirineu es troba en una situació similar.

Aquesta setmana ha estat dura per molta gent que malauradament veu truncades les seves il·lusions i projeccions. Sembla que el món s’ensorri, i que les dificultats per a tots no han fet més que començar. Ho hem manifestat en altres posts.

De ben segur que haurem d’aprendre a viure amb aquesta situació, i com diuen en un grup de Facebook que segueixo, “Ya no espero que pase la tormenta, aprendi a caminar bajo la lluvia”. Malgrat tot hi ha notícies que costa molt d’entomar.

La retallada del ministeri de foment en infraestructures és imminent, y el territori no pot esperar més.

Obres tant important com la Variant de Gerri (la més avançada), Xerallo-Malpàs, Seu d’Urgell-Andorra, variant de La Pobla de Segur, N-260 Adrall-Canturri, La Seu, Variant de Sort, Malpàs-Pont de Suert, Sopeira-Boca sud del túnel de Vielha, entre altres, sofriran segons el ministre retards, i ja veurem quan es tornen a incloure en el Pressupostos Generals de l’Estat.

És trist que a Madrid no ens escoltin, però, a cas no és més trist que el territori no s’escolti ni a ell mateix? Està clar que el Ministeri actua com si Catalunya fos el seu “Ranxo”, però, justifica això embrancar-se en lluites i picabaralles fratricides que no fan més que prolongar la situació de precarietat? Jo crec que no.

L’altre dia una delegació de veïns del Municipi de Baix Pallars, va anar a veure al Conseller de Política Territorial, Sr. Nadal. Pel que sembla la resposta del Conseller a les peticions dels 4 veïns (segons la noticia), va ser “ –A mi no em toqueu els ous! Trobo lícit que tot hom és defensi les seves coses fins a l’extrem, però l’interès col·lectiu ha de passar per sobre dels interessos privat, del contrari encara baixaríem a Barcelona a peu.

No es just que per una estratègia, al meu criteri, equivocada a l’hora d’afrontar un conflicte com aquest, la variant de Gerri encara no estigui començada i ara estigui exposada a un retard que pot influir molt negativament en el desenvolupament de la Comarca.

No justifico al Conseller, però reclamo unitat, decisions fermes, i sobretot estratègia col·lectiva. Reclamo que es fixin estratègies destinades a guanyar pes específic, i que permetin que tota aquesta llista d’infraestructures es portin a terme de la forma més ràpida possible. Cada cop tinc més clar que al Pallars Sobirà li fa tanta falta la variant de Gerri com el tram de Xerallo a Malpàs per dir-ne una.

Val a dir que les retallades hi seran. Us imagineu si el ministeri enlloc de trobar-se un territori deslligat, hagués trobat un Pirineu organitzat i prioritzat? Dons molt probablement alguna d’aquestes infraestructures súper importants no saltaria del cartell. Tampoc són tant significatives a nivell pressupostari.

El dijous passat sense anar més lluny va pujar el Sr. Puigcercós (ERC) per mantenir una reunió amb els diferents sectors de la comarca del Pallars Sobirà, i prendre nota de les coses que ens fan falta.

Lo més important que en varem treure de la reunió, es que ens hem de posar en contacte entre els diversos sectors per reclamar amb més força les coses que volem que ens arreglin. Que no podem esperar a que vingui un polític a fer llista per trobar-nos i parlar dels nostres problemes. I sobretot la idea que cada cop més els uns depenem dels altres.

En aquest sentit l’Associació d’empreses relacionades amb el sector de la construcció, amb la que estem implicats, ha fet un gran pas endavant i ja s’ha concretat dia i hora per la trobada dels tres sectors (agricultura turisme i construcció) per tal de marcar una agenda, i en lloc que ens cridin els politics a nosaltres, nosaltres els demanarem a ells que vinguin.

Noticies com aquesta trobada són molt importants per fer-me pensar que com aquella planta del jardí, no importa el test en el que estem posats, importa la nostra determinació de tirar endavant i sobreviure.

Després d’assistir al seminari de Basquet i Lideratge, impulsat per l’ESNEPI, m’adono que allí a la zona de la Ribagorça Aragonesa i Alta Ribagorça, ja porten molta feina feta.

Per analogia amb la pel·lícula “Juràssic Park”, la gent d’aquestes contrades “cacen en grup”, es a dir s’organitzen i s’adrecen als seus objectius de forma conjunta i programada.

He pogut veure com aquesta  iniciativa formativa que es va instaurar per una zona concreta s’estén com un taca d’oli, i ja aporta valor a les valls del costat.

Gent de tot arreu s’aplega al voltant d’aquest idea, i indirectament enriqueixen de contingut al conjunt, de forma que el resultat final és una vall que, malgrat disposar d’uns atractius inherents, ofereix una oferta turística estructurada i pel que sembla sostenible, sempre amb el rerefons del concepte “Muntanya”.

Doncs bé, al veure la compenetració dels joves empresaris de la Ribagorça, he reflexionat sobre les poques virtuts de l’ individualisme al que ens hem aferrat durant tants anys. Tots hem tingut feina, hem guanyat diners, però, i ara que el camí fa pujada?

A la vista dels resultats, si més d’entusiasme i compenetració, el que cal és començar a treballar en aquelles dinàmiques que ens permetin trobar els mecanismes necessaris per sobreviure a tronada que està caient.

Hem d’aprendre a fer que la nostra mentalitat sigui oberta, dinàmica, inquieta, col·laborativa, inclusiva, empàtica, i sobretot hem d’aprendre a destriar el gra de la palla, i aprofitar les oportunitats que es presentin, inclús si això vol dir canviar la pell de dalt a baix.

Dintre de la oferta formativa d’ESNEPI, apareix un concepte que m’ha deixat estorat: “ACCELERADORA DE FORMACIÓ”. Aquesta eina no és més que un mètode innovador per al desenvolupament de la capacitat de gestió empresarial per a petites empreses ubicades al Pirineu.  L’objectiu és el d’ajudar a les empreses ja establertes a obtenir un diagnòstic “Express”, i donar la formació estratègica necessària per reorientar ràpidament el negoci cap a la visió i objectius que en aquell moment és creuen més oportuns. Pel que sembla el truc de tot això es el dinamisme de la formació i sobretot el treball en grup amb empreses de la mateixa comarca que comparteixen la mateixa realitat econòmica.

Com a emprenedors que som, hem fet alguns cursos de formació en aquesta matèria, fins i tot ara, a través de la plataforma INICIA i ACC10 de la Generalitat de Catalunya estem elaborant un Pla d’Empresa per la posada en marxa d’una nova línia de negoci.

El que de debò trobem absolutament innovador, és concepte d’”ACCELERACIÓ” i “TREBALL EN GRUP”. El primer concepte aporta la visió de l’oportunitat, de la necessitat d’adaptar-se en unes circumstàncies canviants. El segon, per nosaltres, molt més interessant, aporta el concepte de compartir, de transversalitat, d’ajudar-nos els uns al altres, fer comarca, fer Pirineu, i sobretot el concepte que si nosaltres guanyem i l’empresa del nostre costat perd, en definitiva nosaltres perdem, com tots sabem l’equilibri és molt fràgil.

El proper curs que es pretén impartir és el d’estratègia aplicada al negoci. Us imagineu poder obtenir el diagnòstic “Express”, determinar accions correctores, i poder fer una seguiment i avaluació continuada durant un període de temps suficient? Us imagineu que aquest curs pugui ser un nexe d’unió dels diferents sectors econòmics de la comarca?

Qui s’apunta?

Com ja hem dit en alguna entrada anterior, a finals de l’any passat es va posar en funcionament la Escuela de Negocios del Pirieno (ESNEPI). L’escola que surt de la visió i reflexió d’un grup  d’habitants de la Vall de Benasque, entre ells el Carlos Barrabés. La iniciativa neix amb la vocació principal de formar els empresaris i emprenedors d’avui i sobretot els del demà, i ha de permetre que el talent que rau en racons i raconets de les nostres muntanyes no marxi,però que alhora aprengui les eines necessàries per competir a la primera línia d’un món absolutament globalitzat.

La setmana passada en una trobada molt interessant amb l’Albert Batalla, l’Alcalde de la Seu d’Urgell i diputat al Parlament, ens va dir que arreu de les comarques de Lleida on va veu dificultats (precampanya), però  que també veu que hi ha gent amb molta empenta i amb possibilitats de trobar vies alternatives que permetin el desenvolupament de models empresarials diferents, innovadors, i de fàcil implantació al territori.

Ara tots estem buscant la forma de tirar endavant per no haver d’anar a treballar a altres llocs. Tot hom mira d’aguditzar el seu ingeni i busca amb més o menys intensitat alternatives i formules per estabilitzar els negocis, i mantenir llocs de treball. Ara que la construcció baixa i el turisme les passa més aviat magres, és l’hora de buscar i trobar estratègies que permetin tornar a posar en marxa el país.  

Cal tenir en consideració que molta gent ja ha marxat de les nostres comarques, els que més els immigrants, està clar, però és innegable que per mantenir un nivell de serveis determinat la població s’ha d’estabilitzar.

En aquest moment tots els esforços s’han de centrar primer en mantenir i crear llocs de treball, i  desprès en incentivar tota la formació que sigui possible per fer-nos bons emprenedors, amb capacitats suficients per treballar amb els recursos tecnològics actuals i poder així esdevenir competitius i globals sense perdre els valors del Pirineu.

En la nostra opinió, entre moltes altres accions que cal emprendre, destaca la de fomentar  la unitat i la transversalitat de les comarques de muntanya.

La unitat del Pirineu, ha de passar forçosament per la comunicació,  per la relació, l’intercanvi, la transversalitat. Impulsar plataformes de trobada, que permetin conèixer-nos més i millor. Adonar-nos que les rivalitats han servit justament per diluir-nos. Es necessari que reconeguem que som territoris de muntanya amb especificitats diferents però amb problemàtiques molt semblants. Assumir que els uns són més grans que els altres, i que justament això pot ser un factor de “simbiosi”, doncs els problemes són el mateixos per tots.   La comarques del Pirineu han reivindicar el seu nom, i no tenir por a expressar-se i a ser tingudes en compte.

De ben segur que a nivell administratiu de les comarques ja ens coneixem, però és necessari que ens coneguem a nivell de col·lectius,  de sectors econòmics, d’associacions, etc…. Cal aprofitar les sinèrgies que puguin sorgir, doncs de ben segur que les idees de la Ribagorça poden ajudar a la Cerdanya i a l’inrevés.  

És hora de buscar eines, com és i serà la ESNEPI que serveixen per relligar les comarques de muntanya i incideix directament en la base de la problema del Pirineu, aportant solucions de present i de futur, fomentant que els joves es quedin i que  tinguin una formació de primer nivell, i sobretot apostant per la emprenedoria com a factor de desenvolupament.

I per a mostra un botó. El dia 13 seminari a Benasque de “Baloncesto i Liderazgo”, més de 100 emprenedors ens trobarem allí. Després del curs no se si serem millors líders, però segur que coneixerem gent que com nosaltres desenvolupa els seus projectes des del Pirineu. Si Senyor!

Llegeixo, estupefacte per la seva vigència, un llibre que relata uns articles escrits pel Josep Zulueta, on descrivia l’estat en que va trobar les comarques de muntanya l’any 1890. Concretament la de l’Alt Urgell.

La situació, que de ben segur es podia extrapolar a les del voltant, inclòs el Pallars, era ben inhòspita. Descrivia una estructura econòmica feble, fonamentada en una agricultura més que de pura subsistència, i que apostava tímidament pels “estiuejants“. Del sector serveis amb prou feines en parlava i dels funcionaris deia que ocupaven els seu destí com si d’un desterrament es tractés.

En els seu articles Zulueta, reclamava per aquestes contrades unes millors infraestructures, en tots els sentits, reclamava igualtat de recursos per tal de poder desenvolupar transformacions territorials que permetessin produir nous i millors productes agroalimentaris, capaços de competir en els mercats amb els productes que ja en aquell temps venien de tot arreu del mon. En resum reclamava el desenvolupament que se’ls hi havia negat per unes politiques molt centralistes, incapaces de distribuir uniformement les oportunitats i els recursos.

Pel que sembla, algú va pensar que la millor forma de protegir el país dels veïns francesos era  sotmetre al nostre territori a unes infraestructures  nefastes que en limitaven l’accés.

Sobta però, com diu l’autor del llibre, que d’un polític tant progressista en sortissin a la vegada idees de proteccionisme pels productes del país. (sobre això hi tornarem en un altre post)

Guardant les distàncies, avui per avui ens trobem amb una situació  semblant. El Pirineu te els seus motors econòmics  sotmesos a una situació de subsistència preocupant, i sobretot te unes infraestructures que no acaben de ser prou bones per donar l’impuls que fa falta per poder produir, competir, esdevenir sostenibles i  ser rentables.

Cal dir que en aquella època Zulueta va impulsar la creació de regs, l’esplanació de finques, la millora de conreus, i fins i tot va impulsar el canvi de les vaques del país per vaques suïsses, capaces de donar llet en grans quantitats, cosa que va permetre impulsar la creació de la Cooperativa Lletera del Cadí. Transformacions que encara avui donen els seus rendiments.

Així doncs podríem dir que aquell procés que es va anar replicant a totes les valls, avui es podria entendre com pura INNOVACIÓ.

Per seguir amb l’analogia, al Pirineu ens fan falta més que mai aquestos processos d’innovació i nanoinnovació, infraestructures de primer nivell, proteccionisme als nostres productes, i sobretot  ens fa falta trobar aquell estat d’ànim que ens permeti trencar amb aquells lligams que ens limiten a anar un pas més enllà, cap a l’èxit.

Tal i com estan les coses, creiem que ha de ser la societat civil de forma organitzada qui lideri aquestos moviments que han de permetre que la política s’adapti a les necessitats.

En aquest sentit l’Associació d’Empreses de la Construcció del Pallars, en la que Enginyeria Sortec està involucrada, pretén ser una eina capaç d’influir positivament en el futur de les Comarques de Muntanya, i com Zulueta al seu moment, ha d’esmerçar els seus esforços en obrir el camí que ha de permetre que les generacions futures també hi tinguin un futur, amb vaques o sense.

Comarques oblidades, Autor, Carles Gascón. Editat per Edicions  Salòria.